viernes, 23 de noviembre de 2012

Ho sento






M’has conegut en un moment estrany de la meva vida, dius.



Ho sento.



Potser si ens haguéssim trobat l’any passat o el següent hagués estat perfecte. O potser encara més merdós. Quina llàstima. Potser si em pentinés millor aquest núvol gris que porto sobre el crani, et resultaria més seductor. I segur que si convertís les meves bosses fosques de sota el ulls en faccions més marcades resultaria molt més interessant. T’escolto i tot em sona a repetició d’una pel.lícula dolenta de tarda, cada paraula ressonant dins el meu cap amb eco rescalfat, oli enganxós i fritanga…fins que poso el pilot automàtic i m’absento a la meva cova, el meu claustre personal. Et deixo el meu cos allà, tu no ho notaràs. Deixaré que busquis les mil excuses que prefereixis per dir-me de la manera més políticament correcta que no et sents capaç, que no em pots donar el que necessito, que no vols enganyar-me... Ah!...beneïts eufemismes!!  I jo t’ho agraeixo, aprecio el teu gest sincer i et dono les gràcies.



T’ho agraeixo tant que et regalaré un número de màgia. Personalitzat i exclusiu, només per a tu. He estat perfeccionant la tècnica minuciosament durant els últims vint anys, i creu-me; mai falla.





Et deixo el meu cos allà dret, tranquil.la, no et cobraré. Fes-me el que vulguis per sentir-te més alleujada. Seré el teu putot i així et podràs repartir la part proporcional de remordiments, culpa i merda a parts iguals, sense que et pesi massa. De totes maneres, em carregaré de bon grat més pes a la meva esquena. Ja saps com som els balança. Sempre amb el flagell apunt per deixar-nos en carn viva, la imatge del símbol sempre desequilibrada.



Deixaré que em prenguis el pèl i em tractis com a un imbècil, no posaré cap resistència. No t’interrompré per a res, t’ajudaré per tal que em deixis anar totes les teves paraules, encara que ja les puc veure preparades, llestes i ja ¡!! …Amb una clucada d’ulls les convertiré en confeti i serpentines de tots colors, bufant amb totes les meves forçes un mata-sogres a un pam de la teva cara. Aquell do menor estrident, afilat i dolorós que sempre m’ha provocat esgarrifança. Fins i tot podria endevinar totes i cada una de les teves paraules, impacients, posades en filera, abans que les deixis caure. Però em mostraré interessat i assentiré amb el cap com si el pallaso infernal em clavés el seu punxó al clatell. Compliré amb les teves expectatives de ciutadà educat de mínimes convencions socials. No et decepcionaré, ja ho veuràs.



Esperaré que em preguntis per què no estic amb cap noia, de la manera que sóc…tan agradable …



Agradable.



Quin adjectiu tan encantador ¡!! La veritat és que preferiria que em regalessis una bona genollada a l’entrecuix o un bon cop de puny a l’estómac. Deixaré que agafis embranzida si vols, però fot-li ben fort, no ho dubtis ni un segon. Prefereixo quedar-me recargolat al terra sense aire que haver de forçar cap múscul facial mentre parles. La meva pell sempre ha estat blanca, molt pàl.lida, i no necessita cap tipus de maquillatge. I la meva cara tendeix a deixar-se portar per la gravetat, no sol dibuixar un somriure fixe ni un semblant amable. Però jo no tinc resistència ni prou entrenament per aquest tipus de gimàstica.  Fa anys que no prenc cap tipus de substància que em posava una rialla estúpida a la cara, cada cosa em feia una gràcia extraordinària i tot deixava de tenir la més mínima importància…quins temps !!! Ben mirat, potser hi hauria de tornar…






Però tu fot-li ben fort siusplau. Sóc el teu sac de patates. Disfruta-ho perque va dins del mateix pack, és part de l’espectacle.



Deixaré que em facis pagar els plats que han trencat tots i cada un dels infeliços que has conegut abans de mi. Tota la vaixella dels teus avis esmicolada sobre el teu pas, reduïda a pols blanca, de la que fins i tot tu te’n vas fer una ratlla. Jo t’acceptaré de bon grat la factura i una bofetada. Almenys ja és una mica de contacte, no demano massa. O és que pretenia, molt il.lús de mi, portar-te a l’hort potser, sense ni tant sols fer-me còmplice de les teves vergonyes i desastres?? Però qui cony m’he cregut que sóc ¿?? Arrebossar-me amb condescendència d’ou i pa de desconfiança…vaig molt equivocat, la carn està molt cara.



Mentrestant, intentes vendre’m l’invent que això no fa per a mi. Jo no semblo d’aquests que forniquen amb qualsevol ni a qualsevol hora, ni amb qualsevol marranota. Jo sóc molt més autèntic, dius. Assegures convençuda de que jo tinc un gran fons, una criatura delicada, un àngel de la guarda. Que els de la meva espècie ens reproduïm per generació espontànea. De fet, vaig tan sobrat que ni em faig palles. Jo sóc més abstracte.



Ho tinc decidit, et regalaré un marc ben bonic perquè no t’oblidis de la meva cara. Aprofita que t’he deixat el meu cos aquesta estona, perquè difícilment en tindràs una altra. Jo, mentrestant, com a part del número, demostro les meves habilitats repassant la llista de la compra, que no m’oblidi dels cinc-cents grams d’auto-estima per a demà, ben fresquets i tendres, que de ben segur em faran falta.



Ets molt “mono”.



Desitjo amb totes les meves forçes que s’enterri en vida la persona que em torni a repetir aquesta paraula. Preferiria ser un mico de veritat, al capdavall són avantpassats nostres i molt més respectables. Penjat d’un arbre en plena selva, menjant-me els polls, fer un art de tocar-se l’escrot, barallant-me territorialment per la millor femella i cardar com un salvatge. Em conformaria a estar tancat en una gàbia, almenys ho tindria tot pagat i no hauria de preocupar-me. A més, els nens em tirarien cacauets i riurien periòdicament les meves gràcies, com més escatològiques millor. Podria deixar-me crèixer el pèl tant com volgués i no em preocuparia mai més per la meva higiene. Estaria com un rei, i ningú no em faria sentir com a un miserable.



Hauries de riure més, em dius…Et veig trist, confesses. Jo t’estic fent un truc de màgia, de moment no he arribat als miracles. Cada cop tinc l’ànima és més agre… t’estranya? Tinc el plexo-solar a punt d’explotar, massa feina acumulada. Agafaré el ganivet de plata i faré un forat ben gran al meu xacra de les emocions, perque surti llum projectada i làsers multi-color. La gent quedarà bocabadada.








Encantador.



Ets tan encantador ¡!! Seria millor ser encantador de serps a l’Índia. Almenys allà tindria una flauta màgica tot el dia a la boca i la meva serp s’amagaria quan n’estigués farta. Alguns turistes fins i tot em llançarien monedes i viuria de la caritat, però amb un esperit lliure i un somriure sincer a la cara. Potser no menjaria cada dia, però hi hauria d’altres aliments per omplir-me l’ànima.



Mentre el meu cos presencia el teu últim conte de fades, torno i encara he tingut temps de posar en remull la ràbia, treure la pols i afaitar-me. Em diposito en el meu recipient sense que ni tan sols te n’adonis. Ets tan diplomàtica i bonica que hauries de treballar de funcionària. T’assegures que em quedi clar cada punt, afegeixes la dosi exacta d’empatia, tendresa i apreci, deixes que el “souflé” es rebaixi fins a la mida exacta, i llavors, en el moment oportú, separes el gra de la palla clavant l’estocada. Quedo merallevat pel teu control de la situació i el domini dels temps, com si en fossis una autèntica professional, de ben segur ja ho has fet mil vegades. Mous al vent el teu mocador blanc en senyal de pau i, molt ben intencionada, obres les portes de la teva amistat no per sumar un amic més, sino per si mai et fa falta. Tampoc és qüestió de cremar-ho tot i deixar totes les portes tancades.



Em perdones la vida amb l’espasa medieval a punt de decapitar-me i apel.les a la meva maduresa perquè digereixi millor la teva última obra de teatre. Però el seient de primera fila de veritat que no calia, en sentir-ho des de fora ja m’hagués quedat clar que tu ets una persona amb gust i tacte.



Per posar el llacet final em dediques les teves cares més penoses, les fisonomies més humanes i la traca final més amarga, per fer-me entendre, pobre de mi, que oferir-me la teva amistat és perdonar-me. Si pogués ploraria, et dedicaria alguna llàgrima, aigua salada, però no et vull fer aquesta mala passada.



Quan, finalment et despedeixes amb un “No ets tu, tranquil. Perque tu ets meravellós. Sóc jo”.



Clar.



M’ho imaginava.



A aquestes alçades ja m’envaeix un farum de llàstima tan gran que començo a tenir arcades. Si no t’importa, finalitzaré magistralment el meu truc de màgia vomitant a la cantonada. Tanta pena crua s’em fa poc diferible en un sol acte.



Oh ¡!! Gràcies ¡!!



Mentre tu t’en vas entre ovacions i aplaudiments, jo em quedo inmòvil i procedeixo a seure al banc dels acusats, dins el meu tribunal particular.



Senyoria.



Perdoni’m per haver-me sentit atret per ella.



Perdoni’m per fer-la riure.



Perdoni’m per haver gosat pensar que podríem encaixar diferents peces, però d’un mateix trencaclosques, d’aquesta miserable vida.



No tornarà a passar, ho prometo. Si senyoria, ho reconec, he tornat a caure.



Miri, jo sóc aixi, intento millorar però ja sap que de tant en tant torno a recaure, com tot exdrogadicte, dos o tres cops a l’any, és inevitable.



Si, he estat jo. No m’haurà de tornar a cridar l’atenció, senyoria. Ho prometo. Em portaré bé a partir d’ara. Em pendré la medicació tal i com m’ha dit milers de vegades.



Seré un bon ciutadà.



Només m’ha dit que l’he conegut en un moment molt estrany de la seva vida.



Potser en un altre moment, o millor en una altra vida.




No hay comentarios:

Publicar un comentario